Go to Top

Somni incert d’Abril Pericàs

Hi havia una vegada en un poble perdut d’Anglaterra en el 1830 una família humil, més bé pobra, formada per n’Amèlia i els seus pares. N’Amèlia era una nina alta de cabells negres com la foscor d’una nit solitària i d’ulls verds, però no un verd qualsevol, era un verd que inspirava confiança i agrador. Però encara falta el més significatiu de n’Amèlia, la seva increïble imaginació. Era capaç de crear tot un món imaginari mai vist en tan sols tres segons. Però no tot era perfecte, perquè la seva imaginació també li feia creure que en aquella petita i fosca casa on vivia hi havia alguna cosa més. Potser era veritat, potser no, però creure-ho ja és decisió vostra, perquè hi ha una fina línia que separa la realitat de la imaginació, i n’Amèlia tenia motius per creure que no era sola.

Tot començà un dilluns normal, preparant-se per anar a l’escola va sentir un soroll dins l’armari de fusta, era com una veu cridant el seu nom. Ja ho havia sentit abans, moltes nits, pensava que era un somni, però ara, era clar que estava desperta i que alguna cosa era allà, darrere aquella vella porta de fusta. No va atrevir-se a obrir-la, la por ho impedia. Però no va ser la darrera vegada que sentí aquest estrany i aterrador fenomen. Va intentar dir-ho als seus pares, però, qui la creuria amb una història tan estranya i una imaginació tan desbordada. Es va intentar convèncer a si mateixa que només eren imaginacions però era tan real… S’estava tornant boja. Fins un dia. Possiblement el dia més estrany i important que visqué i viurà. Un dijous, dia 23 d’abril per ser exactes. Un dia estrany, tot estrany, el cel tenia un color gris verdós que mai ningú havia vist. N’Amèlia tornà a sentir aquell soroll però era un poc diferent, no el soroll en si però a n’Amèlia li resultava diferent perquè ja no tenia por del que s’amagava darrere aquella porta, del que durant mesos havia aparegut en els seus malsons i que no la deixava dormir. Allò s’havia d’acabar. Es dirigí a l’armari, girà el pom suaument i obrí la porta. Darrere trobà una altra porta gegant d’or, no s’explicava com cabia aquella immensa porta dins el seu armari. Obrí la porta desitjant que el que l’esperava no fos com els seus malsons. Darrere d’aquella porta trobà un immens univers amb tot el que ella havia imaginat, tots els universos i criatures imaginàries convivint en el seu armari. Va desitjar amb tota la força que no fos un somni, però això ho haureu de decidir vosaltres, perquè aquella fina línia, només nosaltres podem posar-la.