Go to Top

Un dissabte matí

Estic cercant una joguina. És la meva joguina preferida i no la trobo. I l’he cercada per tot. Vaig a demanar al meu germà gran si l’ha vista. La joguina és un cotxe molt bonic, petit i de color vermell. Abans era del meu germà gran. Ara moltes coses seves són meves. Els meus pares no tenen massa doblers per comprar roba. Bé, per comprar casi res. El meu germà gran m’engega de l’habitació que compartim i diu que no el molesti, encara que no està fent res útil. Tampoc es molt major que jo. Jo tenc 8 anys i ell 12. És a dir, em passa per 3 anys… Ah, no! 4 anys.

Després vaig a la cuina, el meu pare acaba d’arribar del supermercat per poder subsistir 2 dies més. Subsistir, aquesta paraula la vaig aprendre ahir. Subsistir, m’agrada com sona. El pare em diu que no ha vist el meu cotxe, i vaig a demanar-ho a la mare. La mare, que està cercant un llibre d’un tal Robert Llull, o era Ramon?, a la estanteria (on no hi ha masses llibres ja), em diu que no i que miri per el bany. Vaig cap allà, el bany està aferrat a la habitació que comparteixo amb el meu germà, que a la vegada està aferrada a la cuina, que està aferrada a la sala. Tot està molt aferrat. La nostra casa es molt petita. I jo no trobo el meu cotxet per cap banda.

És dissabte matí i tothom va a la seva bolla. M’avorreixo molt els matins perquè ara ho tenim casi tot en caixes, i només puc jugar amb el meu cotxet vermell que no trobo. Em poso trista una altre vegada quan penso amb el meu cotxet.

Que tot estigui dins caixes em fa pensa amb la “situació actual”, com diuen els meus pares, d’ells. Casi sempre estan a casa. Fa 2 mesos que la meva mare li varen qualque cosa que es diu “atur”, i a el meu pare, per alguna cosa que es diu “retallades” el varen despatxar de la feina. Ells mai m’he expliquen res i ho he d’averiguar tot jo.

Em torno a centrar amb la recerca del meu cotxet vermell, quan toquen a la porta. Qui deu ser? Últimament no ens visita ningú a casa.

“Policia! Obriu la porta!” La policia està aquí? Deu ser un error. La meva mara és posa blanca, molt blanca. El meu pare va cap a la porta i dubte entre obrir o no. Ara el meu germà gran acaba d’arribar on estem tots.

Es sent un soroll molt fort i els policies han tirat la porta avall. El meu pare s’aparta a temps i comença a cridar dient que estan locos. El meu germà gran comença a plorar i ara pareix el petit dels dos. La mare suplica que no els llevin la casa i fa moltes promeses. “Aconseguiré els doblers”, “aconseguiré treball”. Vol que els deixin més temps. Però els 2 policies no la escolten i ens treuen amb força de la casa. Quant estic a punt de baixar l’escala, veig de reüll una cosa brillant sota el sofà. El meu cotxet. Em faig forta, i no ploro.

Fina Sastre