Go to Top

Longevitat

Tanco els ulls, ben fort, deixo la ment en blanc i tota mena de records i remordiments s’aferren al meus pensaments. Cada vegada que tanco els ulls fortament moren bones persones, persones que puc conèixer o també persones que mai he vist, per això he après a no estimar, no fer amics i tampoc sortir molt al carrer, bàsicament em passo tots els dies dins la meva habitació.

Sovint utilitzo aquesta espècie de poder que m’han atorgat, no se qui, però sigui qui sigui podria haver-ho fet menys catastròfic. Només sóc un nen de 13 anys, que mai ha vist els seus pares biològics, vaig ser criat per un advocat, parlo cinc idiomes, de les quals tres són les que faig servir habitualment: per sortir a comprar, jugar o anar a l’institut.

Els dies passen volant, ningú sap aquest secret excepte jo i en Ramon que és l’home que em va acollir quan vaig néixer; al treball li diuen Ramon Llull per la barba que porta parescuda a aquell personatge històric. Qualque vegada arribo tard a l’institut perquè el despertador no ha sonat o a vegades perquè la son guanya a l’humà. Els estudis em van bé, moltes vegades tancar els ulls m’ajuden a aprovar els meus exàmens, redaccions, feines en grup; etc.

Reflexiono una i una altra vegada de les vegades que he fet servir o les vegades que encara ho puc fer servir perquè les bones persones no morin i ens quedem amb menys població, tampoc és tan dolent que hi hagi menys gent al món, però si només queden persones dolentes, qui imposarà la justícia?

Conclusió del que vaig fer fa unes hores: escriure un text sobre la meva maledicció, menjar el meu últim dinar i anar a un lloc amb molta gent, llançar un ganivet a l’aire i la resta ho va fer la llei de la gravetat.

De sobte, torno a obrir els ulls i segueixo vivent, només era un remordiment més.

Andrés Liu