Go to Top

La vida de Cèrber

Quan jo vaig néixer el meu pare estava reclòs dins un volcà, i als pocs dies també van atrapar la meva mare. Les meves germanes, la Hidra i l’Esfinx, tampoc ajudaven, ja que sempre s’estaven barallant, per quina era més monstruosa.

Van passar uns anys, després de la guerra, i Hades, el déu de l’inframón, em va salvar de les discussions de les meves germanes, per tal que fos el guardià del seu imperi i evitar que els morts en sortissin i els vius hi entressin. Van ser els cinc segles més tranquils de la meva vida…

Fins que va arribar Orfeu. Tocava una música tan bonica que em vaig adormir.

Després d’aquell error em vaig passar dues setmanes sense menjar! Ni Ramon Llull hauria aguantat allò!

Dues dècades més tard Teseu em va deixar els pastissos més bons de la història…, però duien amagat un somnífer, que per sort , no va durar gaire i vaig poder-lo atrapar. Per això no em van castigar!

Un any després, a què no sabeu qui va arribar? El gran Heracles! Però sense venir a compteem va agafar i em va arrossegar fins al palau del seu cosí. En tornar ,Teseu s’havia escapat. No havia vist Hades mai tan furiós!

Quatre segles més tard es va presentar Perseu Jackson amb els seus amics. Els vaig deixar passar perquè l’al·lota era molt simpàtica. Ara que hi penso encara no m’ha donat la pilota que em va prometre!

Avui després de tants anys vigilant la porta de l’inframón, sé que els herois sempre trobaran la manera de passar per sobre meu abans d’hora…Però, crec que quan sigui el final de la seva vidano els costarà tant entrar.

Encara que quan hagin entrat voldran sortir, no ho creis?

Aina Lladó