Go to Top

Feina a Alemanya al centre Ramon LLull

Des de la meva habitació sent els meus pares discutir amb el meu germà, en Guillem, per quarta vegada avui. No sé de què xerren però segur que és alguna cosa dolenta, perquè veig  ma mare trista. Sent el meu germà pujar les escales molt enfadat i vaig a demanar-li què passa, però d’una empenta em torna a ficar a la meva habitació. Així que decideixo anar a demanar-ho als meus pares i em diuen que me’n vagi a dormir, que ja m’ho explicaran.

No he pogut dormir durant tot el vespre, he estat pensant en què passa, no sé si ha mort algun familiar, si han expulsat en Guillem de l’institut… Insisteixo durant tot el dia però em diuen que ja xerrarem després de sopar. Durant la menjada ningú xerra, no es sent ni una mosca, cosa que m’irrita, ja que els altres dies són més alegres. El pare ha acabat de sopar i pareix que es disposa a xerrar, tenc por, i el meu germà posa els colzes damunt la taula rebufant i s’aguanta el cap amb les mans. Ell ja sap què dirà però jo estic inquiet per la xerrada, i el pare diu:

-A la mare i a mi ens han oferit una feina a Alemanya i hem de partir d’aquí tres dies.

– Ja sé que no vos fa molta de gràcia, però ara mateix tenim problemes econòmics i necessitam anar allà -afegeix la mare abans de fer una breu pausa- Segurament en un futur tornarem aquí, però ara és el moment de partir. Podeu començar a acomiadar-vos dels vostres amics i pensar en què dureu cap allà.

-Però jo vull quedar, no podem viure amb els avis o amb algun oncle? -em queixo.

-No, ja està decidit. Tenim la casa llogada, els bitllets d’avió comprats i la matrícula a l’escola pagada. A més, la carrera del teu germà està molt valorada allà, és un dels millors llocs per estudiar-la. -s’excusa ma mare.

-I l’idioma què? -exclama el meu germà.

-Basta de discutir! -crida la mare.

Després d’això en Guillem i jo anam cap a la nostra habitació i li demano què li pareix. Ell em diu que no troba normal això, que és una bogeria anar-se’n del país per un sol treball. També diu que tenen raó, que no tenim molts de doblers. Jo també preferesc quedar aquí i seguir fent vida com fins ara, però… com que no sóc un nen molt social no m’he d’acomiadar de quasi ningú, només del meu millor amic. El que em preocupa és l’idioma, ja em costa l’anglès, imagina’t l’alemany!

Al dia següent, en arribar al col·legi estic trist per dir adéu als meus «amics». A un li don totes les meves cartes de futbol, «tazos», les meves xapes i la majoria de juguetes intercanviables ja que sé que allà no em serviran per res, mentre li explic per què he de marxar.

La seva reacció no ha estat molt trista, supòs que per tots aquells regals que li havia fet; m’ha fet la sensació que no li import, que s’estima més les joguines que jo.

Ja sóc a casa i trob a tota la meva família, inclosos oncles i padrins, celebrant una festa de comiat. Estic alegre però a la vegada trist, perquè sé que els trobaré a faltar, i molt. Els cosins m’han regalat una maleta molt grossa per dur-me’n tota la roba i la resta de juguetes, els avis un sobre amb doblers per gastar-los allà i el meu oncle, que és un bromista, em regala un diccionari alemany-català!

La festa és molt divertida però és l’hora de partir. Ja som a l’aeroport, hem embarcat les maletes i feim coa per pujar a l’avió; m’adon que quasi tots són turistes que tornen cap a la seva terra feliços, no com jo…

Ara hem de pujar a l’avió i he de deixar d’escriure, em fa por no tornar mai a Mallorca, però sé que ens anirà millor allà i amb tots els doblers que guanyin els meus pares podré tornar amb helicòpter i tot!

Fins aviat illeta meva.

Jaume Rigo, 2n ESO