Go to Top

Encallats al passat

Li estaven pegant. Era un nen com tots els altres, però només el color de la seva pell era diferent. S’hi acostà, i demanà amb mala cara:

– Què esteu fent? No enteneu que és un nen normal, igual que vosaltres?-va dir el Pemba.

– Què dius! El que passa és que tu el defenses perquè és com tu! -digué el que semblava el cap de la colla.

– On són els vostres pares?

– Allà, al bar del davant, però alerta que no li agraden els negres!

El Pemba estava astorat. Com podia ser que aquell racisme, semblant al del segle vint, estigués allà present, al carrer Ramon Llull, en plena València, al 2018! Ell també havia sofert aquesta situació quan arribà de Mali, cercant una situació millor que la del seu país. Al començament li havien dit de tot, però després la gent s’havia calmat. La gent de color ja no era considerada diferent per la majoria de la població, però aquella minoria racista ho era molt, com aquells nens influenciats pels seus pares irresponsables. Es dirigí cap allà, decidit a ensenyar-los quatre coses a aquells inútils.

– Trobeu normal el que fan els vostres fills, colla de racistes?-digué, enfadat

– Què? Tu d’on surts, negre fastigós?-digué el més gras, aixecant-se feixugament.

– Retira-ho!

– Au, escampa, que no et vull veure per aquest carrer!

Tots s’havien aixecat. Eren sis homes, de quaranta anys, grassos i amb camisetes de futbol, que el Pemba no reconeixia. Va anar cap al nen de color, li agafà la mà i se n’anà llançant mirades de rancor als homes, que estaven rient. Va deixar al nen i va dirigir-se cap a casa seva (un petit pis, que era tot el que tenia). De sobte va trobar un bitllet de loteria al terra, i el va agafar. En ser a casa seva, va encendre la ràdio, per veure a mem si informaven sobre la guerra a Mali. Res. Va canviar d’emissora. Música pop, de la que ja n’estava fart. Va tornar a canviar. Estaven anunciant el número guanyador de la loteria El Niño. En sentir la combinació premiada, somrigué. La seva sort començava a canviar.

Àlex Serra (S2A)