Go to Top

2015 Evasió

Era com un pou, un pou sense fons dintre del qual no sabia com havia caigut ni tampoc com podia sortir-me’n. Queia, i no deixava mai de caure, i aquell nus a la gola que em produïa la por durant la caiguda no es desfeia mai; el pou semblava no tenir final.

De sobte, una llum encegadora sobre les meves parpelles tancades i l’insuportable soroll estrident del despertador advertint-me que ja és hora de llevar-se. I torno a la realitat, on el nus de la gargamella m’estreny encara més que en el somni, on per desgràcia, sé que per molt que caigui mai arribaré a topar amb el terra. M’obligo a aixecar-me, i faig una cosa que s’assembla molt a empolainar-se, però que realment ja fa temps que per mi va perdre tot el sentit. I aleshores decideixo evadir-me, sortir d’aquest malson que és la realitat i capficar-me en la ficció d’algun llibre. Quan surto de casa camino amb pas ferm; és reconfortant saber on vaig, anar en una certa direcció sense dubtar. 

Des de Ramon Llull fins a Joaquim Monzó, passant per Anselm Turmeda, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo i centenars d’autors més omplen amb les seves novel·les i la seva poesia les prestatgeries de la biblioteca. En aquest lloc beneït em sento especialment còmoda, com en una reunió de vells amics que, en silenci, et conten les històries de tot allò que han viscut mentre tu eres a qualque altre lloc del món intentant trobar-ne alguna encara per ser viscuda. Passejo entre els passadissos llegint títols fins que en trobo un que em crida l’atenció. M’assec a una de les taules del fons de la sala, on una llum tènue il·lumina un home major que llegeix el diari d’ahir. Obro el llibre per la primera pàgina, i així com les paraules es van succeint, el nus a la meva gola es va desfent i tot allò que pareixia negre sembla desaparèixer, i torno a entrar en un altre món, on per sort, la protagonista no sóc jo.

Marina Cànaves (B2A)