Go to Top

Paisatge

El paisatge era formós. Em feia oblidar-ho tot. Els ocells, el cel embolicat en els llums del crepuscle… Estar allà em proporcionava pau, però el fred vent m’assotava i em tornava a la meva realitat : bonica i apacible des de fora però freda i dura en el seu interior, tal com el vent de llavors . Ell va arrossegar un caramull de fulles seques cap a mi i aleshores vaig comprendre com la vida ens va arrugant i xuclant aquesta vitalitat de les fulles verdes.

Potser sóc massa jove per a aquest tipus de reflexions, però no m’importa. Sé que és cert. La vida, després de cada desil · lusió, cada problema, cada mal tràngol, ens fa arrugar-nos una miqueta i així , cada vegada més, fins que arriba un moment en què ets una fulla assecada per la societat i vas bressolada pel vent sense rumb allà on a ell li plagui dur-te. Llavors, ja no ets tu. Ets una versió del teu jo anterior. Però aquest , marcit i arrugat al complet , vaga errant per la societat .

Van massolar-me desesperadament unes ganes de no ser allà, de ser un ésser incorpori i ingràvid per així poder surar sense els lligams que suposa la gravetat, com si en l’aire tot s’esvaís i només quedessis tu i la teva essència.

Mentre m’allunyava, de fons, com si li estiguessin posant banda sonora a les meves cavil · lacions sentia el crepitar, de les fulles caigudes de l’arbre, que,  bressolades pel vent, paraven al terra tardoral, inerts i sense vida. Vaig pensar que estaven condemnades a esclatar en trossos sota els meus peus des de molt abans que caiguesin de l’arbre, tal i com si es tractés de metralla al cos d’un oficial enemic .

Així doncs vaig marxar d’aquella realitat disfressada de locus amoenus, caminant cap a cap lloc, on ningú més que jo esperava per mi mateixa, al no res que era la meva llar, on sí que jo era algú.

 

Lisabeth Lara 1BC