Go to Top

Marina de Júlia Runza

Ni alta ni baixa, ni prima ni grassa. Sóc na Marina. Sí, na Marina.

Tenc ulls marrons, sóc rossa i gaudeixo d’una gran qualitat. Sóc cega.

Sí, cega, d’aquestes persones que no hi veuen.

Què passa? I aquesta cara de pomes agres? Què he fet? Em presento a vosaltres, vull la vostra cordialitat. No us demano que jugueu amb mi a la pilota de cascabells, ni que m’ajudeu a passar per devora el semàfor, vull que em respecteu. Que no m’insulteu.

Sóc igual que tots vosaltres, que podria arribar fins a Constantinoble amb el meu bastó. Imaginau-vos. Tan lluny jo hi podria arribar.

 

Tot va començar amb el meu amic especial, Pau.

Una d’aquetes persones que mai t’amolla, que t’explica tots els perquès de la vida i t’ajuda a seguir endavant, amb el sistema braille. Ell em diu que jo tenc molta sort, de no poder observar el món que estam construint. M’explica el que diuen que és el bullying, cosa que jo no acabo d’entendre. En aquest cas, l’important és el físic d’una persona i el seu passat; quan el que de veritat importa és el present, ara. Viure i deixar viure. Es tracta de viure el com si fos l’últim dia en el que poguessis disfrutar. Qui ets tu per jutjar?

 

La qüestió és que persones com en Pau no haurien de morir mai. La nostra història em recorda a La Bella i la Bèstia completament diferents, però que la vida sense un amb l’altre no és res.

 

La gent s’estranya, em diuen que sóc diferent; en canvi, jo penso que sí, sóc diferent, especial, i m’agrada. Simplement:

Es pot veure la vida de diverses maneres.

Júlia Runza Ochogavía