Go to Top

relats 2013: La protagonista per excel·lència de Lucía León Bennasar, 1r Batxillerat

La protagonista per excel·lència. 

(Monòleg en el qual la protagonista ens relata la seva mort.)

(Una dona vestida únicament amb un vestit negre molt senzill i sense sabates està asseguda, abraçant-se els genolls, al centre de l’escenari, on hi ha una cadira tombada i amb aire d’abandonament, mentre el públic s’asseu. Quan el públic ja està assegut, els llums s’apaguen sobtadament durant escassos segons i s’encén únicament un llum central a l’escenari. La dona mira el públic.)

 

DONA: Vaja, sou aquí. Com estau? (Silenci curt, com esperant resposta) Ja us contesto jo: estau bojos, BOJOS (alça la veu ), completament bojos (intenta controlar-se). Sé que us pensau que ho passareu bé, que el teatre és entretingut. Però és un suplici, és una presó dins l’infern. És una bojeria que em consumeix. Aquestes parets que veis aquí també existeixen al meu cervell i no fan més que apropar-se i asfixiar-me. (Crida) L’OXIGEN JA NO ARRIBA ALS MEUS PULMONS. (La DONA s’aixeca, segons parli es mourà per l’escenari i gesticularà de manera nerviosa, sempre es dirigirà al públic) La gent es creu que el teatre és una diversió mundana, un entreteniment, una simple afició que a ningú fa mal. És clar, ser públic és tan senzill, molt simple, sense dificultats (amb un to desafiador). No és tan senzill estar aquí a l’escenari, a totes hores. Bé, estar aquí (alça la veu) SEMPRE. Ara, en aquest moment, encara han tingut la decència d’encendre algun llum, de ventilar la sala, d’acomodar-la, de fer que semblàs un teatre preciós. L’escenari està impecable, és tot un goig passejar-s’hi. Però no és sempre així, és clar que no, usualment és molt pitjor. És molt pitjor pel simple fet que no és, deixa d’existir, es desfà davant mi. (El to de veu augmentarà segons s’avanci en l’enumeració) Em deixen aquí, a les fosques, sola, tancada, abandonada, oblidada, COM SI FOS INSIGNIFICANT. (Fa una respiració profunda) La companyia del silenci mai ha estat l’adequada per mantenir una estabilitat mental mínima, L’obscuritat no és bona amiga, l’abandonament no et fa cap favor. Els dies passen, els meus pensaments s’acceleren, les accions estan per arribar. I tot això (fa un somriure amb aire malèvol) perquè sóc morta. (Silenci) Oh, vaja, no ho havia mencionat? (amb falsa innocència) Sóc morta. Pensava que les pistes havien estat suficients, però no semblau un públic gaire llest. Sí, sóc morta, més que morta, és a dir, sóc un fantasma. (Riu de si mateixa) Em penso que és un acudit de Déu, ja que mai vaig voler creure que hi havia alguna cosa més després de la mort, sempre reia molt d’aquestes ximpleries. (Silenci. Agafa la cadira que hi ha tirada al sòl i la col·loca al centre de l’escenari. S’hi asseu amb aire de superioritat i molt segura de si) Afortunadament, no estic en aquest món perquè hagi de cercar el motiu de la meva mort. Sé molt bé com vaig morir. (Fa una respiració profunda, intenta no enfadar-se molt) Les harpies de les meves companyes foren devorades per l’enveja i es convertiren en assassines. (Fa una petita rialla. S’aixeca i fa moviments amples, com si mostràs l’escenari) Jo era actriu, la millor que mai havia conegut aquest teatre. Tot el teatre, el públic, fins i tot les cadires, m’adoraven. (Sense perdre l’actitud de suficiència) El teatre era meu. No me l’havien regalat, l’havia guanyat jo amb la meva feina. I aquelles bruixes, que desitjaven amb tota la seva ànima ser jo, no em podien ni veure. Jo, la protagonista per excel·lència, era molt més superior que totes les altres juntes. (Queda callada i mira profundament al públic) L’enveja, estimats meus, és l’arma més perillosa d’una dona. No hi ha res pitjor que una envejosa, no ho dubteu,  i això vos ho puc dir perquè sóc dona i també he estat envejosa. (A partir d’ara, interactuarà amb la cadira, que farà servir per poder donar major dramatisme a les seves paraules) Tot va començar quan el director va anunciar un nou projecte. Una obra de teatre que ens podia dur a l’èxit absolut. Tot un somni. Va anunciar el paper de protagonista i em va escollir a mi. No en va, (adopta una actiud coqueta) feia mesos que, després dels assaigs, me’l treballava com si fos un guió. Tot d’una es va sentir un cor d’indignació. Però què hi podia fer, jo? Vull dir, aquí guanya el més fort o, en aquest cas, la més llesta. (Queda en silenci durant uns instants) Després de mesos de feina i d’aguantar les ones d’enveja que m’enviaven aquelles fastigoses, el dia de l’estrena va arribar. La premsa s’havia assabentat que jo era la protagonista, una casualitat, és clar (Fa una rialleta entramaliada). I, entre la premsa, hi havia un crític de teatre molt important que, si li agradaves, arribaves a la glòria teatral, al cel dels actors. (S’asseu i queda molt recta) Abans de sortir a l’escenari, totes es mostraren molt amables, amigables… com si l’enveja no les estigués devorant. Rèiem totes juntes, elles tan criminals i jo tan innocent. M’oferiren una beguda que, segons deien, anava molt bé per a la veu. Faig fer-ne un glop, per no fer un lleig. (S’aixeca i pega una potada a la cadira. Crida) Estava enverinada, la puta beguda. No sé de quin fastigós verí d’aquells que no es detecten a les autòpsies. Quan començava a aixecar-se el teló, jo queia. Així, quan es va ser obert, jo ja era morta. Les molt putes quasi es varen pegar per suplantar-me. (Fa dues respiracions molt profundes) Veis? L’enveja femenina és literalment mortal. Heus aquí la prova. (Fixa la mirada en un punt entre el públic) Homes, la gelosia va pel mateix camí, per tant… no sigueu imbècils i tractau bé les vostres dones. No vulgeu acabar com jo (Amb amargura). (Observa el públic) Clar, ara vos estau preguntant: I què pot fer, ella? (Riu) Sabeu? Els fantasmes poden entrar als vostres somnis. Molt més interessant: els fantasmes poden turmentar els vostres somnis. Les hores de nit les dedico a fer sofrir aquelles mal parides fins que tornen completament boges i decideixen acabar amb la seva vida. Més encara, dues de cinc ja han caigut. Foren molt poc originals, una es va penjar i l’altre consumí moltíssimes pastilles. (Mira el sostre) Em sembla que ja és tard. Potser avui en caurà una altra. (Es disposa a retirar-se) Ah, per cert… (Torna al centre) Que sapigueu que només hi ha una cosa més perillosa que una dona corroïda per l’enveja…: una que està minada per la set de venjança! (S’apaguen completament els llums. Quan es tornen a encendre ja no hi ha ningú a l’escenari).