Go to Top

La Dama de Lluna

Una vella història conta, que d’un sagrat Mar, desaparegut molt abans que l’home el pogués profanar, en sorgí una dama de peus fins com la sorra del desert. Ella caminava sense rumb, però seguint un propòsit. Sempre caminava, inexorable. I en les nits de Lluna plena, era quan tota criatura de cor pur podia veure la llum que sorgia dels seus ulls com un fum argentat. La llum de l’estrella que silenciosament cremava dins la seva ànima. Però les nits de Lluna nova, es convertia en el botxí de tot aquell que hagués omplert la seua ànima de males feres. Aquelles nits fosques, la seua cabellera es tornava brillant, desprenent espurnes de foc que atreien els cobdiciosos cap a ella, com un far que atrau el mariner cap a l’escollera traïcionera. Aquell era el seu propòsit, enviada per esborrar les ombres del món. Diuen que la dama continua vagant per aquestes terres, condemnada a diluir l’ànima obscura dels homes… eternament.

Miquel Galmés