Go to Top

Fugitius de Javier Rodríguez

Només m’han donat tres instruccions: no mireu enrere, no xerreu amb ningú i manteniu-vos junts. Totes tres seran difícils de complir, ja que la nostra ciutat s’està cremant, la gent corr pels carrers embogida i estic al càrrec de cinc nins que, sincerament, crec que són més valents que jo, que no em  semblo gens a l’adult exemplar que hauria de ser.

 

Com els bizantins a Constantinoble, nosaltres ens hem vist obligats a fugir de la nostra ciutat. Els culpables: un grup de radicals de Neo Califòrnia. Durant la Tercera Guerra Mundial, els Estats Units se separaren perquè el costat est del país no acceptava algunes de les decisions que el govern havia pres i molts altres països donaven suport a les opinions de la part oriental de la nació. Per tant, va començar un període d’independència que, fins ara, deu anys després de la Guerra, pareixia tranquil i pacífic, encara que ara veig que no és així.

 

L’atac ha començat molt prest a la matinada, quan el Sol encara no havia sortit. M’ha despert el so d’una sirena, que no s’usava des de la Guerra, que avisava la població que havia de sortir de casa el més ràpid possible. No m’havia ni vestit quan la primera bomba ha arribat a terra i ha esclatat. Un gran enrenou ha recorregut la ciutat sencera. Per un moment, m’he sentit afortunat de viure a l’extraradi. M’he acabat de vestir i m’he dirigit al centre de trobada, lloc construït especialment perquè la gent es reunís en cas d’emergència a la ciutat. Allà he sentit la majoria de les coses que sé sobre l’atac: que ha estat provocat per un grup de radicals; que les bombes contenen residus radioactius i que, per tant, són molt tòxiques; que no se sabia el motiu d’aquest assalt tan sobtat ni si les institucions contraatacarien; etc.

 

Després ha estat quan el meu oncle, el batle de la ciutat, m’ha trobat i m’ha demanat que em dugués aquella colla de nins per assegurar, com a mínim, la supervivència d’un petit grup de persones i que els portés fins al lloc de trobada decretat per reunir-nos amb el altres grups. Hi ha més grups, és

clar, però m’ha semblat estrany que em deixassin a jo, un al·lot de 21 anys, al càrrec de tants de nins. De tota manera, he fet cas i hem partit.

 

Així que d’aquesta manera podria resumir la meva situació actual: som part d’una colla de fugitius que escapa de Chicago, la ciutat que em va veure néixer i créixer. No conec cap dels infants que es troben sota el meu càrrec, però em sembla que tot el temps que haurem de passar junts durant els pròxims dies (o mesos, qui sap) em farà conèixer-los bé.

 

De sobte, i sense previ avís, sent un calfred que em recorr tota l’esquena quan m’adon d’una cosa: només quatre nins es troben amb jo.