Tancam un curs en què la nota d’extraordinarietat i singularitat ha anat in crescendo. I tanmateix, arribaren les PBAU i els nostres alumnes s’hi hagueren d’enfrontar, amb totes les forces. I així mateix, era necessari un punt de trobada per alumnes que volguessin de venir, dir adéu al centre, compartir espai, distància personal -però proximitat comunitària- amb companys i professors.
Res va ser igual, malgrat que, en essència, determinats moments són coincidents.
El punt de partida fou emocionant i intens, amb la projecció d’una orla audiovisual a l’alçada del daltabaix pandèmic que ens duia arrossegant de mesos enrere.
El talent, capacitat i esforç d’alumnes que aconseguiren premis a olimpíades de forma individual i com a centre fins a guardons d’àmbit estatal continua vigent: científic, social i humanístic assoliren les cotes més altes de diversos camps d’aprenentatge.
No faltaren els discursos tampoc: Eduardo Puscasu (B2C) va voler adreçar unes paraules que sintetitzaren els 6 anys que ell i molts altres portaven al centre, amb referència també a les noves incorporacions al batxillerat feia 2 anys o tan sols 1 any i que s’han integrat a la perfecció al Joan Alcover. Carmen González, professora de castellà, coincidí en el temps amb aquesta promoció que entrà a 1r d’ESO quan ella arribava a l’institut i per aquest motiu han avançat en paral·lel durant aquests cursos.
La paraula viva va ser present, doncs, en una celebració espontània i menys formal que altres anys, però autèntica i única com tothom qui hi participà. Tot i així, també hi hagué moment per a un discurs “oficial”, perquè al Joan Alcover sempre hi ha ocasió perquè la gent pugui expressar-se en diferents registres i distints tons. (Per cert, si voleu accedir al discurs, by Catalina Pizà, podeu clicar aquí…).
Podríem dir que enguany només hi faltaren les famílies, idò? No, jo crec que no. Perquè si els alumnes hi eren és perquè vosaltres els heu fet costat durant tots aquests anys, si s’han esforçat i han arribat fins al seu límit és perquè els heu acompanyant en el periple i, definitivament, si són les persones que ens deixen empremta, a qui hem passat tant de gust d’ensenyar en viu i en remot, i que ens han donat una lliçó de com es gradua acadèmicament i personalment qualcú en època convulsa i de pandèmia, és definitivament, gràcies a vosaltres.
Hi éreu, com també hi continuaran essent els vostres fills i filles al racó del cor reservat als casos memorables.
Catalina Pizà, cap d’estudis adjunta