La vida és un conjunt de ritus de pas, de moments de canvi, de transició, que puntuen el temps i esdevenen la pausa necessària per fer l’ullada cap enrere i prendre embranzida cap a nous camins. De celebracions com les del passat divendres 10 de juny. I qui ens ho havia de dir fa uns mesos, quan encetàvem el curs, que arribaríem a la fi a la fita? Un horitzó que a moments semblà llunyà, a voltes fins i tot inabastable, i que les darreres setmanes del curs havíem esperat, per què no dir-ho, amb un poc de frisança. I qui ens ho havia de dir també, que després d’aquests darrers anys d’incertesa, a la fi arribaria amb tota la pompa i circumstància, podent compartir ferms els nostres somriures? Perquè sí, el camí que ens ha menat fins aquí, tots ho sabem, no ha estat un camí exempt de tempestes. Però, “Si la tempesta /  no hagués estat tan forta  / i el port difícil, / ¿podria ser tan bella / la pau, la font tan clara?” (Rosa Leveroni). Podria haver estat la festa tan bella i clara, tan merescuda? 

Sigui com sigui, en aquest camí cal recordar també tots els moments bons, de rialles, d’amistat i complicitat que hem viscut. Moments en què, amb qualsevol ocurrència banal, ens heu fet perdre el posat seriós enmig d’una explicació complicadíssima i ens heu recordat, sense saber-ho, perquè és que uns dia vàrem triar la feina que ens ha duit a conèixer-vos. Per això, per començar, voldríem donar-vos les gràcies i l’enhorabona. Gràcies per no haver defallit quan el camí semblava tòrcer-se. Per haver mantingut clara la fita. Per haver-nos fet confiança i haver-nos deixat ser part d’aquest capítol final de la vostra etapa escolar.

I, per acabar, un desig: que, quan faceu la vista enrere, el record de la nit de graduació, d’aquest curs, de tots aquests anys a l’institut, de les classes, dels professors, dels companys… us sigui un record amable, que us faci somriure i us sigui llar els dies de nostàlgia, però que també us faci d’aixopluc els dies en què el cel sembli més tèrbol. Els camins que us esperen enllà d’aquest estiu immesurable que estau a punt de començar potser són incerts, però no per això menys emocionants. Només podem desitjar-vos que “el camí sigui llarg, ple d’aventures i coneixences” i, sobretot, que sempre, sempre, tengueu una curolla cap on adreçar el pensament, que la por no us enniguli mai el desig d’arribar-hi i que, si mai teniu l’ànsia de tornar a les arrels, sapigueu que ens tindreu sempre a tots nosaltres, per compartir els èxits que ben segur vindran o recordar vells aprenentatges.

Xisca Castell, departament de català